Disenso y melancolía

Breve historia intelectual de España

Editor: Universitat de València

Autor/a: Luis Bautista Boned

Col·lecció Prismas

7,99 €

Disp. Fabric.

Termini lliurament

Afegeix

Guardar

Dades de l'article

ISBN:

978-84-9134-920-4

EAN:

9788491349204

Data:

18/05/2022

Idioma:

castellà

Format:

PDF Digital

Matèria:

Pes:

0 gr

BIC:

Sinopsi:

En la obra de Unamuno y Ortega son bien visibles el disenso reformista y los recurrentes ataques de melancolía. En la España franquista percibimos una figuración triple del intelectual. Cada uno de estos modelos imagina, también desde el disenso, su propia versión de sociedad ideal: entre los vencidos en la Guerra Civil encontramos al intelectual liberal, que apela a valores universales, y al intelectual comprometido de izquierdas, enredado en la utopía socialista-comunista de emancipación del cuerpo social. Entre los vencedores, al intelectual nacionalista, especialmente al falangista, progresivamente crítico y desencantado con el franquismo. A partir de los años sesenta, los filósofos neonietzscheanos españoles cuestionaron la función social del intelectual, independientemente de la ideología que abanderara. En la España posterior a la transición política, en nombre del consenso, vimos al gremio intelectual justificar la democracia surgida de esta. Sin embargo, no faltaron las voces críticas, coetáneas y posteriores, que atacaron, y siguen atacando, la escasa autonomía y actitud beligerante de los intelectuales aparentemente sumisos con el poder oficial.El intelectual disiente de la sociedad en la que vive. Disiente de ella de acuerdo con un confuso ideal que anhela melancólicamente. Los orígenes modernos de la figura del intelectual y las primeras formulaciones de su melancolía se derivan de la pérdida de un supuesto orden ontoteológico debida a la progresiva interiorización de la subjetividad. La búsqueda infructuosa de ese orden ideal lo condujo al esfuerzo de depuración de pasiones y emociones, y lo situó en la esfera espiritual, desde la que imaginaba su utopía. Este ensayo aborda la historia intelectual de España en orden cronológico, desde la aparición de los primeros grandes intelectuales, Unamuno y Ortega, hasta los ejemplos más recientes, en concreto la filósofa barcelonesa Marina Garcés.En l'obra d'Unamuno i Ortega són ben visibles el dissens reformista i els recurrents atacs de melancolia. A l'Espanya franquista percebem una figuració triple de l'intel lectual. Cadascun d'aquests models imagina, també des del dissens, la seua versió de societat ideal: entre els vençuts en la Guerra Civil trobem l'intel lectual liberal, que apel la a valors universals, i l'intel lectual compromès d'esquerres, capficat en la utopia socialista-comunista d'emancipació del cos social. Entre els vencedors, l'intel lectual nacionalista, especialment el falangista, progressivament crític i desencantat amb el franquisme. A partir dels anys seixanta, els filòsofs neonietzscheans espanyols van qüestionar la funció social de l'intel lectual, independentment de la ideologia que abanderara. En l'Espanya posterior a la transició política, en nom del consens, vam veure el gremi intel lectual justificar la democràcia naixent. No hi han faltat, però, les veus crítiques, coetànies i posteriors, que han atacar, i continuen fent-ho, l'escassa autonomia i actitud bel ligerant dels intel lectuals aparentment submisos davant el poder oficial.L'intel lectual dissenteix de la societat en la qual viu. En dissenteix d'acord amb un confús ideal que anhela melancòlicament. Els orígens moderns de la figura de l'intel lectual i les primeres formulacions de la seua melancolia deriven de la pèrdua d'un suposat ordre ontoteològic a causa de la progressiva interiorització de la subjectivitat. La cerca infructuosa d'aquest ordre ideal el condueix a un esforç de depuració de passions i emocions, i el situa en l'esfera espiritual, des de la qual imagina la seua utopia. Aquest assaig aborda la història intel lectual d'Espanya en ordre cronològic, des de l'aparició dels primers grans intel lectuals, Unamuno i Ortega, fins als exemples més recents, en concret la filòsofa barcelonina Marina Garcés.