Fitxa del llibre
×
![]()
Bogeria i salut mental a valència
El Manicomi de Jesús (1866-1989)
Editor:
Institució Alfons el Magnànim
Termini de lliurament estimat:
24-72h
Dades de l'article
Matèria:
Història Contemporània
Sinopsi
Bogeria i salut mental a valència. El Sanatori Psiquiàtric Provincial del Pare Jofré de València, conegut popularment com Jesús o el manicomi, va obrir les portes en 1866 per a acollir els interns evacuats del departament de dements del Sant Hospital General mentre es projectava un manicomi model, com establia la Llei de Beneficència de 1849. Tan improvisat va ser el trasllat que els pacients foren seleccionats segons les habilitats que tenien per a contribuir a les faenes de rehabilitació del centre en grups xicotets amb els cuidadors fins que aquestes van concloure al cap de dotze anys. Certament, hi havia molt a condicionar en aquell antic convent franciscà de Patraix que dedicà a Santa Maria de Jesús en 1410 la reina Maria, muller d Alfons el Magnànim, sobretot en haver sigut transformat en indústria sedera després de la desamortització en el segle XIX, abans de la reconversió hospitalària. A pesar de les moltes precarietats i denúncies reiterades, que sempre s excusaven pel caràcter provisional de la instal·lació en aquell complex d edificis vetust, milers d interns hi haurien de passar al llarg dels 123 anys de funcionament fins que es va clausurar definitivament en 1989.
El present assaig il·lustra de manera ben gràfica la desídia amb la qual s han administrat aquests servicis marginals, que no són mai una necessitat prioritària, com demostra l evolució de l assistència segons els fonaments ideològics de cada període històric, ja es tracte de caritat, de beneficència o de justícia social.El Sanatorio Psiquiátrico Provincial del Padre Jofré de València, conocido popularmente como Jesús o el manicomio, abrió las puertas en 1866 para acoger a los internos evacuados del departamento de dementes del Santo Hospital General mientras se proyectaba un manicomio modelo, como establecía la Ley de Beneficencia de 1849. Tan improvisado fue el traslado que los pacientes fueron seleccionados según las habilidades que tenían para contribuir a los trabajos de rehabilitación del centro en grupos pequeños junto con los cuidadores hasta que estos concluyeron al cabo de doce años. Ciertamente, había mucho que condicionar en aquel antiguo convento franciscano de Patraix que dedicó a Santa María de Jesús en 1410 la reina María, mujer de Alfonso el Magnánimo, sobre todo al haber sido transformado en industria sedera después de la desamortización en el siglo XIX, antes de la reconversión hospitalaria. A pesar de las muchas precariedades y denuncias reiteradas, que siempre se excusaban por el carácter provisional de la instalación en aquel complejo de edificios vetusto, miles de internos tendrían que pasar a lo largo de los 123 años de funcionamiento hasta que se clausuró definitivamente en 1989.
El presente ensayo ilustra de manera muy gráfica la desidia con la que se han administrado estos servicios marginales, que no son nunca una necesidad prioritaria, como demuestra la evolución de la asistencia según los cimientos ideológicos de cada periodo histórico, ya se trate de caridad, de beneficencia o de justicia social.
Matèria:
Història Contemporània